Diari Ultima Hora Eivissa i Formentera - 21 novembre 2009
PARAULES SOBRE UN PORT
M’explica un bon amic una història de l’Eivissa dels primers 70. Em diu que tenia un càrrec municipal poc important, que des de l’ajuntament va adonar-se’n de com uns terrenys públics guanyats a la mar passaren a mans particulars, i que bons negocis se’n feren. A pesar de que en aquell temps s’estilava allò de l’“ordeno y mando”, ell va mostrar el seu descord amb la venda, però aquesta es va efectuar igualment. Poc després va renunciar al seu càrrec, els solars varen passar a ser l’actual moll de mercaderies del port d’aquell municipi, i “uns pocs eivissencs es varen fer molt més rics venent el que era de tots”. Paraules del meu amic.
El comentari és el preliminar del que realment em vol explicar: el seu punt de vista sobre el projecte de reforma d’aquell mateix port, passats prop de quaranta anys. Em conta tota una odisea d’estudis marítims, la funció social dels llocs on la gent treballa i es fa la vida, òrgans de decisió dels qui un no sap massa bé què poden fer i què no, ambicions personals, interessos econòmics, grups d’inversors connectats amb partits polítics... La història és llarga i tortuosa, i no tots els actors són coneguts. Ell, però, veu que el projecte s'encarrila cap a una mena d’àrea lúdica com el “Maremagnum” de Barcelona, amb botigues i bars de disseny construïts sobre la mar a base de buidar dos muntanyes, i amb vistes a un conjunt històric-monumental que, més que pel seu valor humà, sembla que sobretot se l’aprecïa pel seu reclam comercial. També em parla de l’ús industrial que tendrà el nou port, i de l’accés que necessitarà per al tràfic rodat. L’única sortida possible és per damunt d’una zona degradada d’interés natural que alguns somnien en recuperar. El pressupost inicial, de 10 milions d’euros, ara ja és de més de 100 milions, “que ja estan dats i beneïts, i tots contents perquè tots hi guanyen”. Paraules del meu amic.
També em fa notar, l’amic, que alguns que fa poc deien “ai” ara diuen “ceba”, i enraonam sobre la vertadera naturalesa del fet de governar. “Si no podem canviar al qui decideix, facem que el qui decideix canvïi d’idea, que maneres de motivar-lo n’hi ha. Total, qui se’n recorda del diari d’ahir?” Qui ahir deia “això jo no ho voré”, avui diu “a això no hi alternativa”. Qui ahir deia “aquestos tenen arguments infantils”, avui diu “aquestos mateixos necessiten una solució urgent”... Hi ha una preocupació legítima, i s’han fet propostes alternatives que la tenen en compte i que funcionarien, però l’atenció que han rebut és mínima. Pitjor encara, el diàleg ja s’ha tornat a convertir en un nou intercanvi de paraules gruixudes. Un ja no sap en qui confiar quan qui ahir s’asseia davant les màquines avui no recela cap ni mica d’una altra megainfrastructura que ve de tan lluny. Declaracions com “per damunt d’aquí no passarà mai un vial” tenen poca vocació d’eternitat. I si qui les fa no canvia d’idea, d’aquí pocs anys el canviaran a a ell per un altre, que maneres de fer-ho també n’hi ha.
Al final, i com ja és costum, el que ens queda és el dilema de sempre: el de si val la pena tornar-se a abarallar perquè s’ha posat a la venda un altre tros d’Eivissa. Per resoldre’l, però, primer hauriem de decidir quin valor té, la paraula.
Rafel Serra Costa
PARAULES SOBRE UN PORT
M’explica un bon amic una història de l’Eivissa dels primers 70. Em diu que tenia un càrrec municipal poc important, que des de l’ajuntament va adonar-se’n de com uns terrenys públics guanyats a la mar passaren a mans particulars, i que bons negocis se’n feren. A pesar de que en aquell temps s’estilava allò de l’“ordeno y mando”, ell va mostrar el seu descord amb la venda, però aquesta es va efectuar igualment. Poc després va renunciar al seu càrrec, els solars varen passar a ser l’actual moll de mercaderies del port d’aquell municipi, i “uns pocs eivissencs es varen fer molt més rics venent el que era de tots”. Paraules del meu amic.
El comentari és el preliminar del que realment em vol explicar: el seu punt de vista sobre el projecte de reforma d’aquell mateix port, passats prop de quaranta anys. Em conta tota una odisea d’estudis marítims, la funció social dels llocs on la gent treballa i es fa la vida, òrgans de decisió dels qui un no sap massa bé què poden fer i què no, ambicions personals, interessos econòmics, grups d’inversors connectats amb partits polítics... La història és llarga i tortuosa, i no tots els actors són coneguts. Ell, però, veu que el projecte s'encarrila cap a una mena d’àrea lúdica com el “Maremagnum” de Barcelona, amb botigues i bars de disseny construïts sobre la mar a base de buidar dos muntanyes, i amb vistes a un conjunt històric-monumental que, més que pel seu valor humà, sembla que sobretot se l’aprecïa pel seu reclam comercial. També em parla de l’ús industrial que tendrà el nou port, i de l’accés que necessitarà per al tràfic rodat. L’única sortida possible és per damunt d’una zona degradada d’interés natural que alguns somnien en recuperar. El pressupost inicial, de 10 milions d’euros, ara ja és de més de 100 milions, “que ja estan dats i beneïts, i tots contents perquè tots hi guanyen”. Paraules del meu amic.
També em fa notar, l’amic, que alguns que fa poc deien “ai” ara diuen “ceba”, i enraonam sobre la vertadera naturalesa del fet de governar. “Si no podem canviar al qui decideix, facem que el qui decideix canvïi d’idea, que maneres de motivar-lo n’hi ha. Total, qui se’n recorda del diari d’ahir?” Qui ahir deia “això jo no ho voré”, avui diu “a això no hi alternativa”. Qui ahir deia “aquestos tenen arguments infantils”, avui diu “aquestos mateixos necessiten una solució urgent”... Hi ha una preocupació legítima, i s’han fet propostes alternatives que la tenen en compte i que funcionarien, però l’atenció que han rebut és mínima. Pitjor encara, el diàleg ja s’ha tornat a convertir en un nou intercanvi de paraules gruixudes. Un ja no sap en qui confiar quan qui ahir s’asseia davant les màquines avui no recela cap ni mica d’una altra megainfrastructura que ve de tan lluny. Declaracions com “per damunt d’aquí no passarà mai un vial” tenen poca vocació d’eternitat. I si qui les fa no canvia d’idea, d’aquí pocs anys el canviaran a a ell per un altre, que maneres de fer-ho també n’hi ha.
Al final, i com ja és costum, el que ens queda és el dilema de sempre: el de si val la pena tornar-se a abarallar perquè s’ha posat a la venda un altre tros d’Eivissa. Per resoldre’l, però, primer hauriem de decidir quin valor té, la paraula.
Rafel Serra Costa
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada