Jordi Seràpio, Pep Colomer, i Vicent Marí: la xeremia a l'UCE

http://www.tornaveu.cat/edicio-39/entrevista/8885/pep-colomer-jordi-serapio-i-vicent-mari-la-xeremia-a-la-uce

Pep Colomar Ferrer, Jordi Serapio Riera i Vicent Marí Costa, tres amics, tres eivissencs que ens han visitat per a ensenyar-nos un tresor de “sa seva terra” la xeremia.
Aquest instrument només el podreu trobar a Eivissa i Formentera, un instrument popular molt vinculat a la nostra cultura musical, molt senzill però molt personal, l’origen del qual es perd en els segles. Penseu que cada xeremia és única. Un instrument com la xeremia és fruit d’un sistema econòmic concret, el de la pagesia, els pastors i el món rural.

Pel que entenem es tracta de pura cultura oral...
Si. Les músiques han estat transmeses oralment, tot i que en l‘actualitat ja les hem començades a recollir i a transcriure. Tanmateix, a diferència del cas del Pep Colomer, que practica i construeix la xeremia en el seu context “natural”, a nosaltres, que som més joves, ens arriba de manera folkloritzada, com a espectacle.

I és que la xeremia ha estat a punt de desaparèixer.
I tant. Ara fa uns anys només érem dues persones (parla Pep Colomer) que la coneixíem i la podíem fabricar. Avui dia, però, hi ha molt de jovent que comença a dominar aquesta especialitat instrumental.

Com és que persones de tant variada edat (77, 32 i 25 anys) manifesteu aquest interès per un instrument tan “arcaic”.
Perquè forma part de la nostra tradició musical i si no el mantenim nosaltres ningú no ho farà. Actualment som força colla els que estem treballant en aquesta direcció.

Aquest fenomen musical té una visibilitat associativa en concret?
La pot arribar a tenir. S’ha de dir però, que pel que fa a la vessant folklòrica, hi ha una sèrie de grups que el mantenen i el practiquen. A tota l’illa d’Eivisa hi ha una vintena de grups, organitzats en una federació de les Pitiüses, que practiquen el que diem “Ball pagès”, amb diversitat de versions que tenen el seu propi nom. Es tracta d’un ball propi molt diferent del que es pot trobar en espais propers, com Mallorca o Menorca.
Darrerament la federació ha començat una edició de llibres sobre el folklore de les Pitiüses, no sols pel que fa a la música i el ball, sinó també en relació als vestits, a la manera de treballar el camp, etcètera. Tot el que representa el món tradicional rural de les Pitiüses. Amb tot, no es mantenen de moment relacions amb altres manifestacions del món associatiu, tot i que se'n podrien començar a teixir.

Quines relacions manteniu amb la resta de les illes?
S’han mantingut relacions amb altres grups, però no de manera estable.

Hi ha també d’altres instruments característics de la vostra cultura illenca.
Sí. Són la flaüta i el tambor, que són, precisament, els instruments que acompanyen al “Ball pagès”. Tot estava relacionat amb la cultura del camp.

Si a tot l’anomenat primer món hi ha hagut un tall cultural, en aquests darrers cinquanta anys, a les Pitiüses ha hagut de ser molt acusat...
Brutal. Actualment la cultura pròpia es troba sota una pressió molt forta, principalment els mesos d’estiu. Va arribar a quedar sota mínims. S’ha de dir, però, que a partir dels darrers anys hi ha hagut un intent de recuperació de la pròpia identitat.

Quin tipus de resposta veieu per part dels nadius de l’illa?
Hi ha una part important que admira el nostre folklore, però el que passa és que està folkloritzat en el sentit que la gent no sap ballar, no l’usa d'una manera viva. És més espectacle precisament pel tall cultural d’una generació perduda per a aquests temes.

És el primer any que participeu a la UCE...
Nosaltres sí. Som aquí gràcies a la iniciativa d’un membre d’un grup de “Ball pagès”, que fa que rebem el suport del Consell Insular i de l’Associació Vuit d’Agost, un entitat eivissenca de caràcter més sòciocultural que ha fet que a Eivissa hi hagi, per exemple, dimonis, el Correlengua... Es tracta d’una entitat amb la que caldria que potenciàssim els contactes i les relacions.